Els altaveus sense transformador tenen una impedància típica que varia entre els 4 i els 32 Ω, sent els valors habituals 4, 8, 16 i 32 Ω. En les instal·lacions d’àudio domèstic o en les de so professional s’utilitzen amplificadors amb sortides de potència d’aquestes impedàncies. La càrrega (és a dir, la impedància resultant) dels altaveus connectats ha de ser igual o superior a la impedància de sortida de l’amplificador.
S’utilitza la connexió en sèrie, paral·lel o mixta quan en una instal·lació hi ha més d’un altaveu, amb l’objectiu d’aconseguir una impedància el més propera possible a la de l’amplificador.
Connexió d’altaveus en sèrie
En la connexió en sèrie, si un dels altaveus es desconnecta o falla, la instal·lació deixa de funcionar.
Connexió d’altaveus en paral·lel
Connexió d’altaveus mixta
Tot i això, les connexions mixtes són font de possibles errors per la seva complexitat, i no poden ampliar-se. En l’exemple, la millor opció seria la connexió en paral·lel de 4 altaveus de 32 Ω.
Exercici
Disposem de 4 altaveus de 8 Ω i la sortida de l’amplificador és de 8 Ω. Quina connexió és la més adequada?
SOLUCIÓ
- sèrie: 8·4 = 32 Ω
- paral·lel: 1/((1/8)·4) = 2 Ω
- mixta: 1/((1/(8·2))·2) = 8 Ω
- la connexió que millor s’adapta en impedància és la mixta.
En la connexió en baixa impedància, l’amplificador treballa amb valors de tensió petits i de corrent elevats. La distància entre l’amplificador i els altaveus és curta, normalment no superior a 50 m, o exigeix seccions de cable molt elevades.
En instal·lacions amb altaveus de baixa impedància, per tant, cal ajustar al màxim la impedància i assegurar-se que els altaveus connectats admetin la potència màxima que pot oferir l’amplificador, per evitar danys.
